Friday, October 27, 2006

Començament del final

Desde abans d'ahir crec que el culebro per entregues que resulta ser la meva separacio, a pres
un caire diferent, i es que abans d'ahir i encara que sembli increible tenia el mobil enxufat,
em va trucar l'adbocada (no es una fruita exotica sino una profesional del mon del dret)
de la Nuria per dir-me que la seva defensada volia fer el que s'anomena "Divorci amistos"
Imagino que aixo de ser el eufemisme que en el mon judicial serveix per descriure que dos
capullus es separan pero que no donan espectacle ni sang i fetge. Es a dir, que devant
de la situacio la Nuria a triat la forma mes rapida i directa de fer les coses (cosa que li agra-
eixo infinitament) i a mes a la manera catalana, que es aquella en la que diu que " Certs
mals, no volen soroll !!".
El dilluns que vinent he d'anar a veure a aquesta persona que finalment tambe sera la meva
defensora i estic completament segur de que quan arribi s'em proposara un full de ruta
(per utilitzar un terme que esta mol de moda) amb un calendari marcat i prèviament estudiat
en el que crec que difícilment no estaré d’acord a res que el que sem proposi quelcom que
tingui cap i peus i una mica e lògica. En fi que ja mantindré informat de les coses que pasin a
mesura que aquestes vagin pasant.
Canviu de tema per un que m'interesa molt mes. La setmana pasada (justament avui fa una
setmana) vaig tenir el privilegi de tornar a veure la mega amiga Sonia.
La Sonia, que es la persona de la que em proposo parlar-vos avui, es una dona fantastica que vaig
coneixer treballant a Correus. Aquesta persona te una talla personal i humana fora del normal.
Fa anys va ser jugadora de la seleccio espanyola de Voleivol i les poques vegades en que recorda
voluntariament aquells anys viscuts, descubreixes que la seva juventud va estar farcida
d'experiencies per mols camps de diferentes ciutats, d'aquest i d'altres paisos. Mare de tres fills,
dos d'ells bessons, es com si tingues a casa una versio no tan fantastica de les tres bessones
de la Roser Capdevila pero tenint una mica mes de variacio en el que a nes i nenes es refereix.
Sempre he pensat que deu de ser un privilegi arrivar a aquest mon i tenir la sort de que la Sonia
sigui la teva mara. D'aixo s'en diu arribar amb bon peu.
La Sonia va ser la persona que mes em va ajudar a entendre com funcionava aquella paranoia
que era Correus de Piera que per que us feu a la idea es com intentar desxifrar la "Taula de roseta"
pero amb la diferencia de que en contes de ser una reliquia palenteologica, es mes aviat una casa
de putes de les mes roniques de les que hi han en aquest mon.
La Sonia Tenia un cuarto de clasificacio en el que entrar era sempre entrar en un mon a part
dintre de tot aquell depriment paisatge. D'entrada la musica que sonava sempre eran los
Mojinos Escocios que per si algu de vosaltres no ho sap es un grup catalano-andalus de Rock
en clau de conya marinera i destralera les lletres dels quals son per parar l'arella i no parar
de riure.
La Sonia compleix perfectament el que en matematiques s'anomena la "Propietat conmutativa",
es la Senyora Poch i a la vegada es poc senyora ( en el sentit de lo planera i accesible que es)
es una gran dona i es una dona gran... tan gran que dintre del pit quasi be no li cap el cor que te
que es de un tamany tan absolutament extraordinari que fa que un sempre es senti petit quan esta
al seu costat.

En fi !! Coneixer la Sonia es un privilegi.Si per aquelles coses de la vida vosaltres
tambe la voleu coneixer, no hi ha res mes sencill. Nomes cal que aquesta nit mireu per la finestra i la podreu veure al cel nocturn. Es l'estel mes brillant!!


Wednesday, October 25, 2006

Hola blog!!

Ja hi tornem a ser. Un altre vegada m’enfronto a la terrible tortura de la pantalla en blanc esperant que una de les musses que corren pel mon tingui la sensibilitat d’ajudar-me a trobar una inspiració que de segur trigarà a arribar.

Aquest cap de setmana vaig estar a les faldes del Pedraforca amb la sana intenció de desconnectar per unes quantes hores de tot allò que m’envolta últimament i dedicar-me a la nutritiva i relaxant activitat de buscar bolets.

Tot i que va ser el diumenge a la tarda que passejava pel bosc i tot i que des de dijous la majoria de mortals d’aquest país estaven gaudint de un llarguíssim pont , vaig tenir la sort d’ensopegar amb quatre rovellons i un parell de ceps que, convenientment condimentats amb all i julivert , van acabar al fons de la meva panxa en forma de suculenta truita.

Sempre m’ha meravellat el terme “Anar a caçar bolets!”. Els bolets resten immòbils a terra i la principal virtut del boletaire es la capacitat de concentració i la retentiva dels ulls que cerquen al sotabosc la imatge mental del preuat bolet. No es una feina fàcil. Es possible que els ulls de persones mes experimentades que jo en aquesta feina sàpiguen ven be el lloc exacte on es possible que es trobi l’objectiu de la cacera, però jo que no deixo de ser un vulgar aprenen de micòleg tinc certes dificultats per endivinar si els posibles objectius es troban a un costat o a un altre dels pins, o si un pendent es millor que un prat per trobar els preuats rovellons.

Com que ultimament li he donat aquesta adreça a mes de un i mes de quatre i resulta que hi ha mes de un pendent de les novetats en el tema de la nostra separacio, he de dir que de momentb no hi ha cap novetat. Es mes, la novetat es precisament aquesta , que no hi ha cap novetat. La Nuria no apareix per casa i fa molts dies que no se res d'ella. Tampoc hi ha cap retret, de fet no hi ha res de res i la veritat es que aixo em te bastant alucinat. Francament m'esperaba un altre reaccio, de fet no se quina, pero realment aquesta la veritat es que em te de moment en fora de joc fins que no aconsegueixi que ens trobem asentats davant una taula i comencem a posar-li fil a l'agulla al fet de que no podem continuar vivint junts.

Una de les coses que mes em preocupen es que els nostres amics comuns tinguin puntual coneixament del com, i el perque de tot plegat. No voldria començar amb una persona que he estimat moltisim i amb la que he viscut 16 anys de la meva vida, aquell deplorable espectacle de llençar draps bruts i pestes l'un de l'altre utilitzant els amics com a accidentals espectadors d'un show tan depriment.Espero poder-ho fer bastant millor del que el comu dels mortals ensd tenen acostumats.

Friday, October 06, 2006

Segona entrega del culebron per entregues que pot arribar a esdevenir la meva separació de la Núria.

L’altre dia un amic meu del que no sabia els cops amagats que te, em va dir que quan dues persones es separen, esta demostrat amb estudis, que desprès del “crakc” inicial, s’entra en un període que sol durar de dos a tres setmanes en el qual es passa la fase dels plors. Doncs be, em trobo immers en aquesta fase i per tant no es que hi hagi massa novetats per explicar aquesta setmana. Així doncs, avui parlaré d’un altre cosa que se’m passi pel cap.

Tinc ganes de parlar d’un peculiar personatge del que tinc el privilegi de conèixer i gaudir de la seva amistat des de fa mes d’un any. El meu amic Daniel es un dels personatges mes curiosos que hi ha a Piera. Tot i que va haver de passar la seva infantesa envoltat de monges, doncs es va quedar orfe de ven petit, te un sentit de d’humor i una vitalitat que ja la voldria per mi en el remot cas de que algun dia arribi a complir els 74 anys que te ell.

El meu amic Daniel es la persona que pacientment des de fa mes d’un any, cada dissabte i cada dilluns, s’afanya per descobrir-me els secrets dels patins en línea. La única i mes gran passió d’en Daniel, es el patinatge.

Fa mes de quaranta anys que es va posar per primera vegada uns vells patins de corretges de cuiro i ajustables gracies a unes femelles que tenien a sota... “ constantment tenia que estar greixant els rodaments !!” explica com si d’una batalleta de vell es tractes en Daniel, que somriu recordant a propis i estranys que ell fa mes de vuit lustres que es va posar uns patins als peus (potser per això la vida li ha anat sobre rodes) i encara no se’n ha cansat, doncs la fal·lera, la passió i l’entusiasme que li llegeix-ho a la cara cada vegada que el veig calçar-se els seus FILA de rodes de 80 de diàmetre i de no recordo quina duresa que es la indicada per fer patinatge de figures, es digne de ser vista!! Talment com un nen el seu primer dia dalt de uns patins de rodes.

En Daniel llisca suau i silenciosament per l’asfalt de la pista on ens trobem cada dissabte interpretant mentalment una coreografia imaginaria que surt del petit reproductor de MP3 on curosament el seu nebot introdueix cada setmana la selecció musical adient per aquell temps o per aquell moment del seu ànim.

De tant en tant, s’atura a observar-me per desprès requerir-me “.. quan faixis el gir cap a la dreta, la cama dreta s’ha de repenjar de la punta del pati mentre que la del darrera ho ha de fer del talo”. De fet, aquesta mateixa observació i moltes d’altres me les ha fet un milió de vegades, però jo accepto gustosament les seves correccions i indicacions tot i que quasi be sempre la nostra conversa acaba en un, “ ho intentaré!! ” o be “faré el que pugui!!” i es que no es fàcil imitar a en Daniel, ni quan porta posats els patins, ni quan se’ls treu.

Tuesday, October 03, 2006

Como este es el primer blog que hago en mi vida y esto del papel en blanco siempre resulta una tortura para aquellos a los que nos gusta escribir de vez en cuando reflexiones en voz alta que mas tarde son lanzadas al ciberespacio como si botellas con peticiones de socorro se trataran, que este humilde Robinsón, en un intento desesperado de comunicación con algún semejante, tiene la costumbre semanal de lanzar; me dispongo a hablar de lo que espero sea el eje central de todas las chorradas que seguramente colgare en este semanal ejercicio epistolar: esto es, ni mas ni menos que aquello que se me pase por la cabeza en el justo momento en que me disponga a golpear las teclas en busca de una Musa de la que estoy seguro en mas de una ocasión, no será puntual a la cita, aunque espero que alguna vez, pueda aprovecharse algo de lo que escriba. ¡Vete tú a saber! .

Lo primero que se me pasa por la cabeza esta semana y como no podía ser de otra manera es la circunstancia excepcional que me rodea y de la que aprovecho para hacer publico conocimiento tanto de ti, Pepe, que posiblemente serás el único que leerá asiduamente todas estas reflexiones, como las demás personas a las que daré la dirección y que espero, alguna vez se dignen leer lo que escribo.

La circunstancia excepcional es que tras 16 años de compartir mi vida con la misma persona, justamente ayer, empezamos por primera vez a concretar el hecho de que no podemos seguir viviendo juntos y por lo tanto hemos de empezar un, espero poco doloroso proceso, que culminara con una separación de nuestras vidas, nuestras ilusiones, esperanzas, destinos y todo aquello que durante tanto tiempo la vida nos ha ido dando a medida que cerrábamos el proceso de siembra y recogida del fruto de todas las grandezas y miserias que las relaciones humanas puedan tener.

Me separo de mi mujer! Y espero y confío en llevarlo de la manera mas civilizada posible y que al final todo se acabe con un apretón de manos, un deseo de felicidad mutua y un anhelo de próxima ventura por parte de ambos, que seguramente sea la manera mas razonable de terminar las cosas que un día empezaron con alegría y que un día, años mas tarde, como mínimo, terminen de una manera sensata.